En un lloc realment privilegiat i al bell mig de la ciutat de Lleida, s’alça el conjunt monumental del Turó de la Seu Vella. Diferents edificis el configuren: la Seu Vella o catedral antiga, el Castell del Rei/Suda, la fortificació militar que envolta tot el turó i diverses restes arqueològiques que ens ajuden a entendre el present.
El joc de volums i perfils que generen són un compendi de la història de Lleida i del turó en particular. La posició estratègica d’aquest tossal, enlairat en un paisatge de plana, ben comunicat en totes direccions i amb la proximitat del riu Segre, permeté des de l’antiguitat una ocupació ininterrompuda. La molt probable Iltirta ibèrica, la Ilerda romana i la Larida musulmana romanen sota el seu subsòl, així com l’excel·lent barri gòtic que s’hi anà gestant de forma majestuosa a l’època medieval. La Seu Vella i el Castell del Rei en són els testimonis més destacats.
Les pèrdues irreparables i els usos indesitjables arribarien amb l’època moderna i els conflictes bèl·lics d’abast europeu, quan tot el turó fou arrasat i en el seu lloc es bastí, de forma progressiva, una fortificació militar. Els dos únics edificis no enderrocats, catedral i castell, foren transformats en tristes casernes militars, ús que malauradament es perllongaria fins a l’any 1948. S’iniciava llavors una lenta i encoratjadora restauració, encara vigent.

És l’edifici més destacat del conjunt monumental del turó que porta el seu nom i la seva silueta, l’skyline de la ciutat. És la catedral antiga de Lleida, però no l’única. Al centre urbà, al carrer Major, hi ha la Seu Nova. La fatalitat de l’una comportà el naixement de l’altra.
Definida com una de les millors produccions artístiques de l’arquitectura catalana del segle XIII, i per extensió de l’arquitectura medieval europea, la Seu Vella és una catedral singular que no deixa indiferent ningú. L’arquitectura comparteix protagonisme amb una escultura d’altíssima qualitat conservada en capitells, cornises, mènsules, portalades… Les importants restes de pintura mural conservades o les capelles construïdes per il·lustres nissagues o destacats membres eclesiàstics són, alhora, el reflex d’un edifici prestigiós amb un passat esplèndid.

Convertida en un destacadíssim centre artístic i en el referent visual d’una diòcesi rica, extensa i poderosa, la Seu Vella és, a més a més, una catedral carregada d’història.
Sobrietat, grandesa, espectacularitat… són alguns dels seus atributs. N’hi ha molts més.

Situat a la part més alta del turó, el Castell del Rei és el seu guardià i sentinella.
Popularment és conegut amb el nom de la Suda, veu àrab que significa àrea urbana closa. El nom suda faria referència a la fortalesa andalusina construïda durant el segle IX al lloc avui ocupat pel castell reial, però també és el nom amb què les fonts medievals designen el barri noble que s’estenia pel turó.

Fou el palau on residia el monarca durant les seves estades a Lleida. La seva construcció respon a diferents etapes situades entre finals del segle XII i el segle XIV, motiu pel qual hi conviuen formes romàniques i gòtiques.

Fou l’edifici civil més notable de la ciutat i un important centre de decisió política. Els seus murs foren l’escenari de fets transcendentals de la història de Catalunya i de la Corona d’Aragó. A més de les diferents Corts que s’hi celebraren, alguns dels fets més destacats són el molt probable enllaç matrimonial entre Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, l’any 1150; el reconeixement de Jaume I com a rei a les Corts de 1214, o l’empresonament del príncep Carles de Viana pel seu pare, Joan II, l’any 1460.

El recinte fortificat que envolta el turó amb els seus baluards de defensa, panys de muralla, camins de ronda, túnels, etc., és el resultat de diferents intervencions portades a terme en el context dels conflictes bèl•lics d’època moderna i contemporània. Tanmateix, no són les úniques estructures defensives que la ciutat de Lleida ha conegut.
La ciutat romana d’Ilerda i la Larida musulmana ja foren fortificades. El fet que es tracti de ciutats acròpoli les obligà a disposar d’una ciutadella al capdamunt del turó i muralles que encerclaven el nucli urbà estès als seus vessants mirant en direcció al riu Segre. El mateix passà amb la Lleida medieval, on la muralla amb diferents torres i portes aprofità les estructures andalusines i les amplià tímidament.
Això no obstant, l’aparença d’inexpugnabilitat quedà en evidència durant la segona meitat del segle XV en el marc de la guerra civil contra Joan II, amb una desfeta del turó i de les seves defenses. S’imposà a partir d’aleshores la necessitat de millorar la fortificació, necessitat que es féu del tot palesa amb l’arribada de l’època moderna i de l’artilleria pesant a escala europea.

La ciutat de Lleida, com altres ciutats, amaga sota el seu subsòl part de la seva història. En el cas del turó, les excavacions portades a terme els darrers anys han permès recuperar materials ceràmics, numismàtics, objectes, etc., i posar al descobert una petita però interessantíssima mostra dels diferents moments d’ocupació viscuts al turó i ocults sota la fortificació militar.
Malgrat haver avançat en el coneixement d’aquestes primeres fases, encara no es pot afirmar amb rotunditat l’existència de l’Iltirta ibèrica, mentre que de la ciutat romana d’Ilerda s’han localitzat diferents estructures que permeten parlar d’una ciutat organitzada i encerclada per una muralla des d’època republicana.
Més importants són les restes constructives adscrites a l’ocupació islàmica que permeten constatar una activitat ininterrompuda en tota la superfície del turó des del segle X fins a la conquesta de la ciutat l’any 1149. A partir d’aquesta data, el turó fou profundament remodelat fins a convertir-lo en un excel·lent barri gòtic, fonamentalment eclesiàstic, però també noble, residencial i universitari. El barri fou totalment arrasat entre els segles XVII i XVIII, a excepció de la Seu Vella i el Castell del Rei, úniques edificacions que han perdurat fins als nostres dies.